POESIA

Digues poesia
 Has dit o recitat mai poesia en veu alta, per a altra gent?
 Ara ho faràs. No és mal de fer.
- Has d'aprendre el poema de memòria
- L'has de dir amb veu clara.
- L'has de dir molt a poc a poc

- L'has de dir a bocins:
t'has d'aturar a les comes, als punts, als finals de vers,
i també quan t'agrada la paraula que dius
- Quan acabis una frase, per un punt o final de vers..., no ho facis afluixant la veu, sinó ben fort i clar.
- Has de donar vida al que dius.

I ara, prepara els poemes que t'agraden més d'aquest recull i recita'ls a la familia. Elegiu el que mes us agrade i graveu un vídeo als nins recitant el poema i me'l envieu abans del 3 d'abril..

CANÇÓ DESPRÉS DE LA PLUJA
El vent juga amb el molí
i amb la rosa desclosa.
 Matinet matí,
no ballis amb la calitja.
A l'escarabat bum bum
 les ales li frisen.
Les flors de la perera
 riuen i riuen.
Una mica de cel blau,
 una mica mica.
El núvol empeny el núvol
 i llisca que llisca.
Qui puja a la muntanya?
El caragol que treu banya.
El sol s'encén i s'apaga,
albó, romaní, argelaga.
El sol s'apaga i s'encén,
farigola, romeguer.
 El sol és aquí,
entre la rosa i el molí.
 Matinet matí,
les bruixes es pentinen.
 El sol és aquí.
Ai! Que es menja la calitja!

Màrius Torres

L'HIVERN
La neu que neva,
la neu que baixa,
la neu que davalla.
La pluja que plou!,
la pluja que cau,
la pluja que baixa,
la pluja se'n va.
El calabruix que cau,
la pluja que ve.
El cim de la muntanya
blanca de la nevada,
blanca.
La neu que es fon,
fusa pel sol,
fusa cau l'aigua,
fusa.
La primavera que ve
el sol, les flors , també.
L'hivern que se'n va,
adéu hivern,
adéu...
 Catalina Arbona

EL CAMELL
-El meu córrer meravella;
i si no em plauen estreps,
en ma esquena hi ha dos geps
i l'endemig fa de sella.
Espines, menjo només
(tot el que el desert ens dóna)
De pares a fills, fa estona
que ens carreguen els neulers.
Per sorrals escalfeïts
no tinc fam ni cerco ajuda,
i set dies i set nits
puc estar sense beguda.
I on jamai cap casa hi ha,
si és que em toca traginar
gent d'espasa o gent de renda,
quan ve l'hora de dinar,
ma gran ombra els fa de tenda.

EL CARGOL
-Tinc banyes que no fereixen,
menjo tant de verd com puc
i, com una joia viva,
porto un estoig al damunt.
Temo sabates distretes
i peus feixucs o ferrats
que sabrien esclafar-me
damunt la pols o l'herbam.
I quan sento criatures
que a la voreta o de lluny
canten un: -Cargol, treu banya!-
mig em moro de poruc.

L'ELEFANT
-Salut i alegria.
Jo só l'elefant,
el forçut més gran
que la terra cria.
Tinc una estatura...!
Qui més s'expandí,
al davant de mi
sembla criatura.
Per plans i muntanyes
duc al meu davant
la trompa, dansant
entre dues banyes.
Bé em faria trist
de perdre-la un dia,
però pel que he vist
mai no s'esgarria.
I en pena o en pompa,
redreçat o cot,
arribo amb la trompa
gairebé pertot.